dimarts, 6 de desembre del 2011

Video de la tercera sessió

Tercera sessió d'aquest curs, 3 de desembre de 2011.
Introducció de Joan Ordi, resum de Narcís Maymí, debat de tots els participants.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Apropem-nos al pensament de Nietzche

Als membres del GLOF


Bon dia a tothom!

Per tal d’aclarir una mica més el que vam discutir ahir tot interpretant el prefaci de la Genealogia de la moral de Nietzsche, se m’acut proposar-vos la lectura d’un text i especificar un parell d’idees. Crec que així anirem apropant-nos més al pensament de Nietzsche.


(en aquest enllaç trobareu tot el document)



Arthur Schopenhauer, El món com a voluntat i representació.


El text següent conté la primera part del paràgraf § 54 del 4t llibre d’aquesta gran obra, que porta per títol: El món com a voluntat. Segona consideració. Afirmació i negació de la voluntat de viure un cop assolit l’autoconeixement.

Aquest paràgraf resulta aclaridor per entendre el prefaci de la Genealogia de la moral de Nietzsche. Confirma la tesi que vam establir a la sessió d’ahir al GLOF: que Nietzsche interpreta l’ésser – el gran tema de la metafísica clàssica – com a VIDA. La vida, que en l’home genera autoconeixement, és la veritable realitat metafísica que la filosofia cerca al darrera de l’aparença de les coses, al darrere del que anomenem FENÒMENS, que és tot allò que se’ns presenta als sentits com a experiència quotidiana. Recordeu: podem definir la METAFÍSICA com l’intent filosòfic de descobrir l’autèntica realitat més enllà del que semblen ser les coses i del que existeix en el seu conjunt. La pregunta de la metafísica és: en què consisteix últimament la realitat?

Ja us vaig comentar a les dues sessions introductòries que el gran mestre de Nietzsche va ser SCHOPENHAUER. Ell mateix li va retre tribut en dedicar-li la tercera consideració intempestiva, titulada De Schopenhauer com a educador. Del seu mestre, Nietzsche va rebre les tres intuïcions fonamentals de la seva pròpia metafísica: 1) que la VIDA (que Schopenhauer converteix en objectivació de la VOLUNTAT) és el veritable ÉSSER que la metafísica sempre havia cercat i que havia teoritzat com a FORMES o IDEES (Plató) o com a SUBSTÀNCIA (Aristòtil). 2) Que, contra la metafísica de Plató, la VIDA s’explica per ella mateixa, no des de fora d’ella ni des de la pretesa altura superior d’un suposat món transcendent. Per tant, la IMMANÈNCIA, i no pas la TRANSCENDÈNCIA, constitueix, tant per a Schopenhauer com per a Nietzsche, la manera correcta de mirar filosòficament aquest món, que contra Aristòtil no consta de substàncies (no som, per exemple, un jo profund o ànima), sinó merament de fenòmens. I 3) que la vida no és res més que VOLUNTAT, pulsió cega, impuls, instint, tendència, força originària, poder que desitja objectivar-se en mil formes diverses, en milions d’individus que realitzen una mateixa FORMA: la vida és un voler viure, és voluntat de vida en Schopenhauer i voluntat de tenir més vida, poder que vol augmentar la vida, vida que vol créixer vivint més encara en Nietzsche. Ja veieu que la impossibilitat de definir la VIDA sense utilitzar paraules que denotin una idea de vitalitat, poder, expressivitat, desig, voluntat, tendència, impuls, força, etc. confirma l’enfocament de Nietzsche: que no hi ha res anterior ni superior a la vida, raó per la qual aquesta no es pot definir des d’una realitat més constitutiva, anterior o pregona. Si la vida és ella mateixa la realitat que tot ho explica, ¿com podria ser explicada, definida, descrita al marge d’ella mateixa i sense repetir en la definició el que volem definir?

La vida no té cap fonament ni apunta a cap meta que la transcendeixi per damunt d’ella. La vida genera el seu propi autoconeixement en l’home. I ara comprendreu millor el prefaci de la Genealogia de la moral: ¿com podem creure que, malgrat tots els segles de cultura i filosofia occidentals, malgrat els enormes avenços de les ciències, en el fons no ens coneixem? Simplement perquè encara no hem adreçat la mirada cap al “lloc” on trobaríem l’autèntic coneixement, la veritable realitat i el més elevat sentit de les coses: la VIDA. I si no adrecem la mirada cap a aquí, tampoc no entendrem el valor de les nostres construccions intel·lectuals, com ara la MORAL. També la moral o ètica és una funció de la vida. No, però, la moral occidental, que ha imposat a la vida unes categories que li han impedit la possibilitat d’exercir plenament la seva voluntat de poder, el seu desig de créixer en intensitat i desplegar-se sense entrebancs en la immanència. El prefaci, doncs, ens ofereix la clau de lectura de tota l’obra: la moral occidental és nihilista, ha destruït la vida, ha empetitit, afeblit i humiliat la realitat més “sagrada” que hi ha: la VIDA. I ara toca desmuntar l’error d’aquesta metafísica descomunal i reinterpretar l’ÉSSER com a VIDA, no com a FORMES o IDEES TRANSCENDENTS, però tampoc com a SUBSTÀNCIA o ENS. No som res més que fenòmens de la vida. I la realitat no és res més que vida. Per això la moral no ha de ser res més que expressió valorativa de l’únic valor que hi ha i que origina els seus propis valors: la VIDA.

Ja sé – ho estic sentit a distància – que tot aquest discurs sobre la vida us provoca molts dubtes, preguntes i àdhuc una incomoditat notable. Gairebé noto com si us maregés i tot. Però heu de tenir paciència. Heu d’aprendre a suportar la basca d’un pensament que sempre va contracorrent, per segles que passin. El seu autor va escriure consideracions intempestives, extemporànies, contràries a les valoracions i opinions a la moda. I ho eren no només per al seu temps: quan les llegeixes, és com si des de la tomba t’estigués mirant a la cara i et digués: “Ho veus? Això va per tu.” Al final, però, de la Genealogia de la moral, tot i haver vomitat alguna vegada pel camí, trobareu el bàlsam de la claredat. Us resultarà del tot palès què volia dir Nietzsche, que és el que ara ja intuïu, però que encara no posseïu amb el poder dels conceptes clars i distints. Només que – i aquesta és la propera paradoxa que ens hem d’esperar – el resultat final de la lectura crearà encara més perplexitat, sorpresa, fins i tot més irritació i vertigen. Així, però, es complirà perfectament la finalitat del GLOF: deixar que un text filosòfic provoqui un veritable debat a l’entorn de les idees. I ja sabeu que els debats són dolorosos: s’assemblen a un combat de boxa, en què amb una mica de sort pots col·locar un bon cop de puny, però has de pagar el preu de rebre més d’un directe a la cara. Potser per això els qui tenen la veritat absoluta s’allunyen dels espais en què es generen debats.

Fixeu-vos, doncs, en el text següent de Schopenhauer. Hi trobareu una base molt interessant per entendre Nietzsche. I potser també perdreu la por a la mort.

Bona feina!


Joan Ordi

4-12-11


Confío en que los tres primeros libros hayan dado lugar al conocimiento claro y cierto de que en el mundo como representación a la voluntad se le ha abierto un espejo en el que se conoce a sí misma con grados crecientes de claridad y perfección, el más alto de los cuales es el hombre, cuya esencia, sin embargo, solo recibe su completa expresión a través de la serie conexa de sus acciones; y es la razón la que hace posible esa conexión autoconsciente de tales acciones, al permitirle siempre abarcar in abstracto la totalidad de las mismas.

La voluntad, que considerada en sí misma carece de conocimiento y no es más que un afán ciego e incontenible tal y como la vemos manifestarse en la naturaleza inorgánica y vegetal con sus leyes, así como en la parte vegetativa de nuestra propia vida, al añadírsele el mundo de la representación desarrollado para su servicio, obtiene el conocimiento de su querer y de qué es lo que ella quiere, que no es más que este mundo, la vida tal y como se presenta.

Por eso llamamos al mundo fenoménico su espejo, su objetividad: y puesto que lo que la voluntad quiere es siempre la vida precisamente porque esta no es más que la manifestación de aquel querer para la representación, da igual y es un simple pleonasmo que en lugar de decir «la voluntad» digamos «la voluntad de vivir».

Puesto que la voluntad es la cosa en sí, el contenido interno, lo esencial del mundo, pero la vida, el mundo visible o el fenómeno es el simple espejo de la voluntad, este acompañará a la voluntad tan inseparablemente como al cuerpo su sombra: y donde haya voluntad habrá también vida y mundo. Así pues, la voluntad de vivir tiene asegurada la vida y mientras estamos llenos de voluntad de vivir no podemos estar preocupados por nuestra existencia ni siquiera ante la visión de la muerte. Sí que vemos al individuo nacer y perecer: pero el individuo es solo fenómeno, no existe más que para el conocimiento inmerso en el principio de razón, en el principium individuationis: para este el individuo recibe su vida como un regalo, nace de la nada, luego con la muerte sufre la pérdida de aquel regalo y vuelve a la nada. Pero consideremos la vida filosóficamente, es decir, según sus ideas, y encontraremos que ni la voluntad, la cosa en sí en todos los fenómenos, ni el sujeto del conocimiento, el espectador de todos ellos, son afectados por el nacimiento y la muerte. Nacimiento y muerte pertenecen al fenómeno de la voluntad, esto es, a la vida; y es esencial a esta presentarse en individuos que nacen y perecen en cuanto fenómenos pasajeros, surgidos en la forma del tiempo, de aquello que en sí mismo no conoce tiempo alguno pero que se ha de presentar justamente de la forma mencionada para objetivar su verdadero ser. Nacimiento y muerte pertenecen de la misma manera a la vida y se mantienen en equilibrio como condiciones recíprocas uno del otro o, si se prefiere, como polos de todo el fenómeno de la vida. La más sabia de todas las mitologías, la hindú, expresa esto dando precisamente al dios que simboliza la destrucción y la muerte (como Brahma, el más pecador y el dios inferior de la Trimurti1 imboliza la procreación, el nacimiento, y Visnu la conservación), dando -decía- precisamente a Siva como atributo, junto al collar de calaveras, el lingam,2 ese símbolo de la procreación que aparece aquí como compensación de la muerte; con lo que se da a entender que procreación y muerte son correlatos esenciales que se neutralizan y compensan mutuamente. - Este era también el ánimo que impulsaba a los griegos y romanos a adornar los lujosos sarcófagos tal y como aún los vemos: con fiestas, danzas, bodas, cacerías y bacanales, con representaciones de la más vehemente ansia de vida, que no solo se nos presenta en tales diversiones sino incluso en grupos lujuriosos que llegan hasta el apareamiento de sátiros y cabras. Está claro que su fin era remitir con el mayor énfasis desde la muerte del individuo llorado a la vida inmortal de la naturaleza y de ese modo, aunque sin un saber abstracto, dar a entender que toda la naturaleza es el fenómeno y también el cumplimiento de la voluntad de vivir. La forma de este fenómeno es el tiempo, el espacio y la causalidad, y a través de ellos la individuación, la cual implica que el individuo ha de nacer y perecer, cosa que no impugna la voluntad de vivir, de cuyo fenómeno el individuo es un simple ejemplar o espécimen particular, como no ofende a la totalidad de la naturaleza la muerte de un individuo. Pues no es este sino exclusivamente la especie lo que le importa a la naturaleza y aquello en cuya conservación se empeña con toda seriedad, cuidando de ella con tanto derroche a través del enorme excedente de gérmenes y el gran poder del instinto de fecundación. En cambio, el individuo no tiene ni puede tener para ella valor alguno, ya que su reino es el tiempo infinito, el espacio infinito y, dentro de ellos, el infinito número de individuos posibles; por eso está siempre dispuesta a dejar morir al individuo que, en consecuencia, no solo está expuesto a sucumbir de mil maneras y por las contingencias más nimias, sino que está ya originariamente destinado a ello, y a ello le enfrenta la naturaleza desde el instante en que ha servido a la conservación de la especie. Esta es la manera en que la naturaleza misma expresa con total ingenuidad la gran verdad de que solo las ideas, no los individuos, tienen verdadera realidad, es decir, son la perfecta objetivación de la voluntad. Y dado que el hombre es la naturaleza misma y, por cierto, en el grado máximo de su autoconciencia, pero la naturaleza no es más que la voluntad de vivir objetivada, puede que el hombre, si ha captado este punto de vista y se mantiene en él, se consuele con razón de su propia muerte y la de sus amigos volviendo la mirada a la vida inmortal de la naturaleza, que es él mismo. Por lo tanto, así se ha de entender Siva con el lingam, así aquellos sarcófagos antiguos que con sus imágenes de la vida más ardiente gritan al observador quejoso: Natura non contristatur.3

Que generación y muerte se han de considerar como algo perteneciente a la vida y esencial a ese fenómeno de la voluntad se deriva de que ambos se nos presentan como las expresiones sumamente potenciadas de aquello en lo que consisten todas las restantes formas de vida. Esta no es, en efecto, más que un continuo cambio de la materia bajo la firme persistencia de la forma: y precisamente eso es la mortalidad de los individuos en la inmortalidad de la especie.


Arthur Schopenhauer

1 La Trinitat hindú.

2 És el fal·lus, símbol sexual del poder de la vida.

3 “La naturalesa no s’entristeix.”

dissabte, 3 de desembre del 2011

Video de la segona sessió del curs

Segona sessió, 5 de novembre de 2011



Apunt de començar la tercera sessió!

El video de la primera sessió d'aquest curs

Aquí teniu el video de la primera sessió d'aquest curs, el de l'1 d'octubre de 2011

Xerrada de Josep Ramoneda

Aquí teniu l'enllaç de la conferència de Josep Ramoneda, dins del cicle "Principis?" de l'AIFA (Ateneu Interactiu de la Fundació Aplicació) de Callús el dia 14 de novembre de 2011.


Ens informen que n'hi haurà més!