dimarts, 21 d’agost del 2012

Vida personal

Bona tarda a tothom!

Se suposa que us aneu acostant a la figura i l’obra de Hannah Arendt, dona misteriosa, intel·ligent, independent i original, d’ulls profunds com el mar. Segur que us preguntareu com va ser la seva vida personal.  Una vegada una estudiant de 2n de batxillerat em va preguntar si els filòsofs havien tingut vida “social”. Ho va dir d’una manera que vaig poder entendre què volia preguntar en el fons: si havien tingut vida “amorosa”. Llavors me’n vaig adonar que sovint negligim aquesta realitat en els pensadors i pensadores. I que tant si en van tenir, de vida amorosa (“social” segons la diplomàcia femenina), com si no, el fet en si pot dir alguna cosa del seu pensament. Per aquesta raó val la pena de conèixer algun aspecte de la vida personal de Hannah Arednt. L’episodi que en el text adjunt ens comenta Rüdriger Safranski – l’estimat erudit que ni es va dignar a contestar-nos el curs passat – ens revela un tret del pensament d’Arendt: la necessitat de la visibilitat de la pròpia vida “personal” (“social”, “amorosa”, com vulgueu). Aquest és el punt que Arendt no va perdonar a Heidegger: que la relació entre ells no hagués de tenir cap més futur que la foscor del secret. També els jueus havien de desaparèixer del mapa mundi: la seva visibilitat resultava inacceptable. I també l’home modern, l’home massa de la societat de treballadors i consumidors, ha de romandre invisible i anorreat en la societat anònima. Només així els règims totalitaris poden dominar-los absolutament. Com Heidegger volia dominar Arendt, la jueva que admirava i alhora temia. Com veureu, “La condició humana” i l’episodi amorós Arendt-Heidegger mostren un paral·lelisme clar. Serà que al final aquella alumna de 2n de batxillerat tenia més raó del que es pensava? Serà que la vida amorosa ha de ser social i mai només privada?

Joan    

aquí teniu el document 

diumenge, 5 d’agost del 2012

Queixa formal del llibre de Hannah Arendt

Cansat de les imperfeccions de la traducció, he decidit adreçar una queixa formal a l’editorial. En el treball intel·lectual, com en tot treball professional, cal ser una mica seriosos i no dir ruqueries, ni fer dir ruqueries a qui era una pensadora de cap a peus. També hi és en joc l’honor del país.

De: Joan Ordi Fernández
Enviado el: domingo, 05 de agosto de 2012 8:08
Para: 'in...@grup62.com'
Asunto: queixa formal

Bon dia!
En poso en contacte amb vostès en relació amb la traducció al català, realitzada pel Sr. Oriol Farrés, del llibre “La condició humana”, de Hannah Arendt, ISBN: 978-84-9787-397-0. Els he de comunicar que utilitzo aquest llibre en un grup de lectura de filosofia que dirigeixo. N’hem adquirit, doncs, més d’una trentena d’exemplars. A l’hora, però, de llegir, analitzar i comentar el text, ens hem trobat amb la desagradable sorpresa que la traducció és desastrosa. Existeixen força errades, tan tipogràfiques com de sentit i sintàctiques, els textos en alemany es deixen sense traduir, no s’indica l’origen de la traducció – en alguns casos també deficient - dels textos llatins i sobretot es cometen errades de comprensió del text original anglès que són imperdonables i que fan minvar molt la credibilitat en la seriositat d’Editorial Empúries. Tot sembla com si el traductor hagués utilitzat un programa informàtic de traducció de l’anglès al català, com Babylon, i després no s’hagués pres la molèstia de revisar els absurds que de vegades se’n segueixen. Heus ací un exemple. A la p. 224, segon paràgraf, primera frase, es llegeix: “L’únic factor material indispensable en la generació de poder és el vida popular unida.” Vostès entendran de seguida que “el vida popular unida” conté una expressió que ha d’avergonyir la seva editorial en la mateixa mesura que ens avergonyeix els lectors. El text original diu: “The only indispensable material factor in the generation of power is the living together of people.” Una traducció correcta hauria estat: “L’únic factor material indispensable per generar poder és el fet que la gent visqui junta”, que és l’únic sentit que casa amb les idees de Hannah Arendt sobre l’origen de l’espai públic.

Els preguem, doncs, que amonestin adequadament el traductor per la poca competència professional que mostra i per l’escàs coneixement que sembla tenir del pensament de Hannah Arendt, i que prenguin vostès, per responsabilitat també d’editorial, les mesures adients per reparar el perjudici causat a uns lectors (més de 30) que, si haguessin conegut la poca qualitat de la traducció catalana d’aquesta obra tan important, no s’hi haurien gastat els diners.

Atentament,
Dr. Joan Ordi Fernández
Responsable del GLOF, Grup de Lectura Obert de Filosofia
Igualada, 5 d’agost de 2012