Immaculada
2 de novembre La Isabel i jo hem anat a passar el pont a Benasque, no gaire lluny del teu Bossòst, Joan. Bonic de veure el paisatge, ara a la tardor.
Mingu
3 de novembre
Sí, per a mi sobretot pel caràcter melangiós amb què la tardor embolcalla la natura i revela així que el secret de l’existència es troba en el cor profund de les coses, i no pas en la superfície de les aparences cridaneres de l’estiu. La tardor torna a empènyer la vida cap a dintre, la recondueix cap a la seva pròpia intimitat. És una estació que ens invita a l’autenticitat i a gaudir de la veritat que prové de la bellesa de la vida mateixa. Curiosament, l’ésser humà no sembla poder copsar la veritat si no se li presenta com a bella, o sigui, com a digna de ser estimada, en ella mateixa i per la felicitat que produeix. Però també em sembla que és vàlida la inversa: no podem gaudir de la bellesa i sentir-nos feliços amb ella si no se’ns presenta com la veritat que mereix ser coneguda i reconeguda. Per això, la veritat sempre ens deixa un regust de bellesa i la bellesa, un deix de veritat. Els pensadors medievals ja van descobrir aquesta recíproca implicació de bellesa i veritat i unitat: verum et bellum et unum convertuntur, deien, o sigui, que veritat, bellesa i unitat s’apliquen l’una a l’altra i es troben l’una en l’altra. I per a mi la tardor, això, ho mostra clarament: la melangia de la unitat en la dispersió s’aplica a la veritat d’una vida que se’ns mostra bella i veraç en les formes mig esllanguides i els colors ocres. A l’alta muntanya, la tardor crea aquesta atmosfera de recolliment també mitjançant un fenomen ben perceptible i propi: el sol ja ha abandonat la vertical de l’estiu i a causa de l’altura de les muntanyes el grau d’inclinació que presenta li fa impossible il·luminar gaire temps els pobles de les valls. Per això les hores de claror comencen ara a ser cada vegada més reduïdes. I és bonic fins i tot constatar com la foscor ja banya tot el poble, mentre que a dalt dels cims encara es percep un feble raig o reflex del Sol que es resisteix a marxar del tot. A Bossòst,quan era petit, aquest fenomen em fascinava i crec que el fet de viure entre muntanyes altes va accentuar en mi la tendència a la quietud i al recolliment. Sóc nascut, d’altra banda, al començament de la tardor. I potser per tot plegat cada any m’encisa l’espectacle humil de la naturalesa que llença el seu vel de misteri sobre tota cosa. No cal dir que m’agradaria morir en plena tardor acollint aquest misteri. Avui hem passat el dia a Andorra i hem pogut admirar l’encís de la natura.
Joan Ordi
4 de novembre
(...)
"Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma!
Gabriel Ferrater
(1922- 1972)
Gràcies Joan. Visc la tardor així
quan trepitjo la muntanya , tu hi has posat les paraules que
sovint no surten amb tanta precisió, fluïdesa i profunditat . Des
de Vic hi ha pocs símptomes.
Divendres ens vam enfilar camí de les
basses de Campsó -terme de Les Llosses- fins gairebé veure pondre`s
el sol. Feia un dia meravellós, un aire net i un cel sense cap
núvol. Algun arbre més sensible començava a tenyir el bosc color
de mel ,com diu en Ferrater. Els altres potser no trigaran gaire. El
so de les esquelles ens va acompanyar tota l'estona i ... sí que vam
quedar embolcallats de natura i de misteri.
Una abraçada a tothom.
Montse Sala Claveras
___________________________
Foto enviada per la Montse
2 comentaris:
4 de novembre
Gràcies, Joan. Que ben explicat i escrit! A la Isabel i a mi també ens agraden els colors de la tardor. Vem escollir la data de casament a l'octubre (el 7 d'Octubre, mare de Déu del Roser), quan comença el fred.
Bellesa, veritat, unitat. Una aspiració de l'edat mitjana? Descobrir la veritat de la bellesa, (del "bé") i la bellesa de la veritat; trobar la unitat que hi ha en el joc vital del bé i la veritat, ens va fent descobrir "el sentit", allò que tu dius sovint al comentar un autor: "on ens vol portar?" Dec ser una mica medieval.
Mingu
4 de novembre
Gràcies per aquest preciós escrit Joan! És ben bé que la terra on naixem i creixem ens marca més del que sembla! Tu has nascut en una vall de clima atlàntic i alta muntanya simultàniament i no n’hi ha cap altre a Catalunya amb les mateixes característiques. De fet, tot un privilegi!
Jo visc la tardor exactament a l’inrevés. He crescut entre el Vallès i la Conca de Barberà i ja porto 10 anys a l’Anoia, tot plegat: terra baixa mediterrània! Valls amples entre muntanyes baixetes desgastades per desenes de milions d’anys d’erosió. Per mi l’estació de la letargia és l’estiu. Aquí l’estiu és l’estació de la calor i la sequera, on la natura atura el seu cicle per resistir i sobreviure tant com pot: no hi ha plantes florides, no hi ha fruits, les herbes s’assequen per deixar les llavors i els arbres, que no necessiten ser caducifolis, perquè no pateixen el fred hivernal d’altres contrades, perden les fulles envellides per evitar la dessecació. A la Mediterrània hem de viure a xopluc de tanta calor, l’excés de lluminositat ens afecta i també resistim. En canvi, la tardor, amb les pluges i les temperatures suaus provoquen una revifalla de la vida: el bruc d’hivern floreix, com altres petites herbes que es guardaven la seva energia per fer-la sortir a la tardor, els arbres i arbusts donen fruits, és època de collir ametlles, olives, de veremar... al bosc hi ha mores, aranyons...i comencen a sortir els bolets, que s’afanyen a crèixer ràpidament abans no vinguin els primers freds hivernals. Algun auró esquitxa de groc el paissatge i en alguns llocs, fins alguna blada hi dóna una pinzellada de vermell, però els boscos tenen un color verd ben bonic, rentada per la pluja, la polsseguera acumulada de l’estiu. Ah! I no ens oblidèssim dels estols d’ocells, que en el seu viatge cap al sud, passen dies a casa nostra, regalant-nos amb els seus cants i la seva presència, en una petita esclada tardorenca del seu llarg viatge. Tot plegat és un gran alè de vida per preparar-nos per l’hivern, que no serà llarg, ni dur, però que portarà una nova sequera que cladrà resistir fins al nou esclat de vida de la nova estació plujosa, la primavera.
A la tardor comença un nou curs, recuperes l’energia i emprens nous projectes i il·lusions, és temps de treure cap a fora la introversió que ens ha provocat l’aixopluc de l’estiu.
Així és com jo ho visc... Mediterràniament...
Mercè
4 de novembre
Mare meva, Joan, aquest text és molt profund i alhora molt bell. M’encanta.
Diria, però, que en els transcendentals ens deixem el bonum, que és també una característica important en la persona, perquè sense la bondat, la veritat pot esdevenir judici condemnatori, i la bellesa simple aparença o autocontemplació d’un mateix. És fantàstic saber que l’home està cridat a una dignitat tan gran. M’impressiona això.
Gràcies per les aportacions de tots, sempre molt interessants, que llegeixo amb interès.
Salutacions!
Begonya
4 novembre
Efectivament, Begonya: ets l’única que ha percebut la manca del transcendental bonum. Calia explicitar-lo perquè en la bondat hi ha veritat i no hi ha veritat que no porti cap al bé i que no sigui la mateixa realitat del bé convertida en objecte d’un judici de coneixement. I tot plegat té una traducció clarament religiosa en la identificació, dintre de la distinció, entre camí, veritat i vida.
Bon descans!
Joan Ordi
5 de novembre
Efectivament, repeteixo. Però no vec tan segur que la veritat i el bé coincideixin. Els deus sovint son terribles i la veritat se'n pot presentar amb un rostre ben fosc. En canvi vec més lligats camí i veritat, però tampoc n'estic segur.
Josep Castelltort Panadés
Publica un comentari a l'entrada